La filà Almogàvers -abans Astures-, iniciava el seu camí el 1933, en plena època d’enfrontament entre l’ajuntament republicà i l’Associació de Sant Jordi, moments de la història en que la Festa de Moros i Cristians permaneix baix els auspicis del tinent d’alcalde José María Verdú Sempere, encarregat de la comissió de festes de l’aleshores acabada de constituir Associació de festes Tradicionals de Moros i Cristians d’Alcoi, entitat que naixeria arran de les distensions entre l’Associació de Sant Jordi i la ideologia de la nova corporació municipal .

És a causa d’aquesta divisió de govern de la Festa, quan l’Associació de Sant Jordi deixa de registrar en el seu llibre d’actes els acords, altes i baixes que es van produint en l’àmbit fester, dates en què la nostra filà presentaria per a la seva aprovació l’esbós que hauria d’identificar-la entre les comparses cristianes. A falta de constància en acta, se’ns fa difícil determinar la data exacta en què era aprovada. No obstant això, són nombroses les referències històriques que coincideixen en 1934, com a any en què els Astures passen a integrar-se com a entitat festera dins del bàndol cristià, en aquell temps minvada pel que fa a nombre de comparses, donada la predilecció dels festers per enrolar-se en el bàndol moro.

En aquest clima de contraposició i dificultats inherents als esdeveniments de l’època, al qual se suma el desànim generalitzat entre els mateixos festers, sorgeix d’entre la classe humil, fent gala de l’esperit vigorós que la seva mateixa autodenominació de «Astures» preconitza aquesta comparsa més tard coneguda com filà Almogàvers.

És José Blanes, conegut popularment com el «Tío Llaganya», qui decideix reunir un grup d’individus per donar cos a una nova filà, que des dels seus inicis i com abans referíem faria honor a la denominació d’Astures homes històricament coneguts per ser braus, ferotges i treballadors de la llibertat.

De José Blanes coneixem, gràcies al testimoni verbal transmès pels qui el van conèixer en vida, la seva peculiar animositat i amor per la tradició festera alcoiana. Llenyataire de professió i amant de tertúlies, era de tots coneguda la seva conversa fàcil i conciliadora.

El seu habitual treball el mantenia en continu contacte amb llenyataires, carreters i forners, als quals ell mateix assortia de l’element primari per a la combustió. D’aquest contacte, que s’estendria a les tertúlies celebrades en un local públic del carrer Puríssima, 3 -primer domicili social que es coneix de la fila- és on es perfilaria la peculiar idiosincràsia distintiva dels «Astures», la filà sorgida de la classe obrera, humil en essència, però sòbria i ambiciosa, com la seva denominació indica.

Abans de prosseguir amb els detalls que van caracteritzar les albors de la nostra comparsa, fem un incís per recollir i transcriure una entranyable semblança del Tío Llaganya, escrita, quaranta anys després, per José Aura, cronista de la Filà Almogàvers:

– «Qui va presentar el disseny va ser José Blanes, ostentant des del primer moment el càrrec de primer tro. Era llenyataire i proveïa els forns. Aficionat a la caça, no és d’estranyar que la seva conversa sempre tractara els temes dels gossos i fures, dels quals es preciaba disposar dels millors. El seu ull esquerre tenia obstruït el lacrimal i constantment se’l eixugava amb el mocador. Lògic que en aquells temps, tan donats als malnoms i sobrenoms, li penjaren el de «llaganya». Estimava la broma i l’alegria, però tenia una forta personalitat i agradava de l’ordre, fent-se respectar.

En la guerra civil, encara que no li va aconseguir la metralla, l’ona explosiva d’una bomba li va alterar de tal manera el seu organisme, que no va tenir oportunitat de tornar a vestir el vestit de la seua filà, a la qual tant es va lliurar i va mimar ».

Primer traje dels Astures

Un antic oli signat el 1940 pel gran artista alcoyaco José Masia, ens ha permès conèixer el primer disseny que van esbossar els Astures i que seria presentat per a la seva aprovació, a la comissió de l’Associació de Festes Tradicionals de Moros i Cristians en 1933.

Aquest disseny ens mostra un eixut guerrer vestit amb túnica color ivori, ribetejada en baixos i mànigues amb una orla de fantasia, cinturó i xicoteta cartera en pell, espasa, punyal, punys, gorgera i casc de metall i gran capa roja folrada en blau, sandàlies i un escut a la part esquerra, a l’altura del pit, en què es distingeix un drac sostenint-se per les seves dues potes de darrere. Complementa el disseny unes sandàlies semblants a les antigues cáligas utilitzades pels guerrers.

Les aspiracions de José Blanes de participar en les festes de Moros i Cristians es veu secundada per nombrosos companys i contertulians, però només uns pocs tindran accés a desfilar durant la trilogia. Un any més tard 1934, apareixien els Astures, un humilíssima comparsa que a penes havia pogut reunir els diners suficients per aconseguir 10 túniques i sis capes. Aquest primer disseny o vestit «asturiana» estava confeccionat íntegrament en «baieta» i consistia en una túnica blanca fins al genoll, ribetejada amb doble sanefa brodada en roig, igual que la suggerent merlet, que a tall d’escut lluïen a la part superior esquerra del pit. Es complementava el traje amb una capa del mateix gènere que la túnica, gorgera i punys de llautó, cinturó i cartera de pell igual que les sandàlies i una gran boina de feltre.

Finalitzades les festes d’aquell any, la jove comparsa d’Astures, coneguda popularment pel sobrenom de «els Llaganya» dóna les seves primeres mostres d’inquietuds renovadores. Constant que es mantindrà a través dels anys, donada la seva peculiar facilitat per innovar dissenys. Així, al seu primer any de camí, presenta a la Junta de Festes un nou esbós pel qual es demana substituir l’anterior gènere de baieta per astracan i vellut.

Amb aquesta renovada vestimenta, un reduït grup d’Astures participa en les desangelades i plujoses festes de 1935, ocupant el novè i últim lloc del bàndol cristià. La precària situació econòmica d’aquests atrevits festers, no seria causa perquè finalitzades les festes, -reunint-se novament en el que aleshores es denominés «penya d’amics» – imaginaren un nou disseny, limitant-se en aquesta ocasió a allargar l’anterior capa fins els peus. No obstant això i gràcies als testimonis gràfics, s’ha pogut constatar repetits canvis consecutius en la realització dels rivets i sanefes que adornaven les túniques astures

El 22 d’abril de 1936, novament la fila apareix en les festes participant en l’Alardo gràcies a la subvenció rebuda del Governador Civil, per a l’adquisició d’arcabussos i pólvora. Joaquín Nebot Santonja sobrenomenat «el Nebot», marbrista de professió, és en aquell temps primer tro de la fila. Consumides aquestes dates, irromp la Guerra Civil i es suspenen els actes en honor de Sant Jordi, fins arribat 1940, any en què la fila haurà d’exercir el seu primer càrrec. Alfonso Seguú Pérez, primer tro, es farà càrrec de la fila durant els següents uit anys.

Primera alferecia en 1940

Els joves llaganya amb més il·lusió que mitjans, es preparen per a ostentar el càrrec d’alferes, honor que recull José Vicedo Pérez. El disseny que lluiria, humil en la seva creació: túnica i capa de vellut, casc adornat amb una gran ploma blanca i bastó de comandament, no desvirtuaria l’elegància d’aquest primer alferes dels Astures. Un any després els correspon la capitania i es presta novament José Vicedo Pérez a encarnar el màxim càrrec de les hosts cristianes. Forner de professió, gaudint d’un nivell de vida mitjà, en comparació de la «penya llaganya, fa apilament dels seus béns i aconsegueix reunir un grup d’individus que hauran de donar-li suport en la seva desfilada.

El Capità astur llueix en aquesta ocasió històrica un delicat disseny de paladí cristià, llogat a una companyia de teatre de València: botes altes, espasa ricament adornada, àmplia capa de vellut roig, calçons i gipó de seda brodats en or, barret de ala ampla coronat amb plomes blanques i blondes en coll i punys. La dignitat dels llaganya és festejada, el seu Capità havia enlluernat als que, coneixent la pobresa de la filà, no esperaven tal magnificència.

Un testimoni presencial d’aquelles festes aportava anys després una reveladora anècdota. Juliol Berenguer Barceló, autor d’aquest record, escriuria:

– «Sempre està present en mi l’anècdota que va passar -tenia jo deu anys- en 1941. Encara no es feia de dia. Els meus ulls infantils escorcollaven qualsevol detall del poètic moment. Els Astures, amb les seves armes i vestits, anaven a iniciar la desfilada, ja que era l’any del Capità, però a la cara s’albirava inquietud ratllant en la tragèdia. Per fi vaig reparar en el succés: la música concertada no havia arribat. Dubte i confusió. Són les sis. Les campanes del Sant Sepulcre (la nostra parròquia de Santa Maria era encara un solar, estigma viu de la passada contesa) van cantar l’arribada de la claredat, i els astures, en correcta formació, van haver d’esperar al fet que l’esquadra immediata, els Andalusos, trenquessin l’aire amb els seus compassos. Al so de la primera música dels Contrabandistes, enutjats aquests una mica perquè el seu terme no podia evolucionar a gust amb la llarga navalla, a pocs metres de distància els uns dels altres, van iniciar la Diana els Astures, alguna cosa sonrojados, aprofitant el ressò de les mogudes notes del pasdoble interpretat per la banda dels Andalusos. En la meva ànima infantil, però ja calada de «festerismo», es va gravar aquella situació, ridícula potser, però ennoblida per la virilitat amb què aquells deu astures, amb el sergent al capdavant, van salvar la delicada circumstància ».

En continu procés de canvi

Deixant enrere l’any del Capità, els Astures inicien reiterats canvis de disseny, domicili social, de components … Tant és així, que els «llaganya» són coneguts pel seu constant tràfec i renovació d’individus. Els que van integrar les files no recorden anys sense problemes, sense presses d’última hora, per trobar qui salvés la seva supervivència en la festa.

El 1946 apareixia el denominat «Llibret de les comparses» edició en color, que reproduïa els dissenys de cadascuna de les filaes, segons dibuixos de Matarredona Sanchis. Els Astures presenten ací túnica blanca orlada amb doble sanefa i escut heràldic al pit, capa vermella amb revers blau i elm platejat. Calcen unes rústiques sandàlies de l’època.

La vida social dels llaganya subsisteix gràcies a l’animositat dels seus escassos components, formant encara una reduïda penya d’amics, canviant freqüentment els locals. La humil condició d’aquests bigarrats festers converteix en odissea la seva supervivència a la Festa, nodrint-se de festers de les comparses mores, sense que això menystingui l’esperit lúdic de la fila. Sempre hi haurà qui fascinat per la festa, llogui un vestit als Astures, filà per la qual han passat centenars d’individus, des de treballadors, comerciants, homes d’Alcoi, que finalment, per una raó o una altra van trobar en aquesta comparsa la possibilitat de participar en les festes sense que això s’assegués precedent. Els Llaganya només coneixien un compromís, el contret amb l’Associació de Sant Jordi i la seua devoció al Sant Patró.

Nous càrrecs en 1948-1949

S’aproxima la trilogia abrileña de 1948, els Astures s’afanyen a buscar entre els simpatitzants de la filà un candidat a la alferecia, trobant a Joan Valls Palacio, que s’ofereix voluntàriament a salvar el compromís. Llueix el Alferes astur un digne vestit de artesanal confecció, en la qual destaquen els dracs brodats al pit, barres aragoneses i sanefa a les vores de la túnica de cotó. Capa imitació del astracan, casc i gran espasa adornats en pedreria. Destaquen a la cintura, dos escuts amb motiu de dracs i uns fins sabates.

Alfonso Seguí Pérez, encara primer tro de la filà, decideix un any després exercir la capitania llogant el vestit a l’Associació de Sant Jordi i aprofitar alguns elements complementaris -corona, espasa, calçat i malles- de l’anterior alferes. Vesteix a l’Entrà una bella túnica de vellut granat, de forma irregular en els baixos i mànigues, en els què han estat brodats les barres d’Aragó i els castellets heràldics. A diferència d’altres anys, la capa que llueix el Capità és d’un sol color.

Aquestes dates de càrrec, transcorren sense massa ressonància per a la nostra filà. Indiscutiblement, cenyint-se a les seves limitades possibilitats han donat tot el que els era permissible, sense excedir-se en despeses ni en manifestacions ostentoses. Tanmateix, la comparsa presenta una esquadra lleugerament renovada. Ha desaparegut la capa i vesteixen una gruixuda túnica, calces fosques, emblema heràldic al centre del pit, el ja típic «castellet» que reprodueixen en els grans escuts de llautó que orgullosament mostren en el seu recorregut, alhora que sostenen una sòbria llança medieval . El calçat continua sent un parell de rústiques sandàlies.

Continua al capdavant dels Astures, Alfonso Seguí com a primer tro, sense aconseguir enfortir l’economia de la filà, que prossegueix el seu camí gràcies a «quatre» incondicionals llaganyes. El 1950, Santiago Payá Ribes, sobrenomenat «el Beat», pren el comandament els següents set anys com a primer tro, de la sempre desnodrida comparsa. És Francisco Millán qui li sucedeix el 1957, fins que en 1960, Emilio Pastor Seguí és elegit primer tro, coincidint amb la proximitat dels nous càrrecs que per torn li correspón als Astures.

Un càrrec per a tres festers

El primer dels càrrecs, i a causa de la indegente situació de la filà, ha de ser distribuït entre tres individus, sent José Pérez Vilaplana qui representaria als «Llaganya» durant el primer dia de la trilogia, Luis Sorolla García, el segon i Fernando Balsameda, el tercer dia.

Els Astures presenten un boato fluixíssim, havent de recórrer com en tantes altres ocasions a nodrir les seves files amb festers d’altres comparses. No obstant això, l’acte de l’Entrà resulta magnífic, José Pérez Vilaplana, muntat en un bell cavall cobreix el recorregut de rigor, honrosament, presentant com a nota destacada, una gran espasa, ploma d’estruç coronant el seu casc i una àmplia capa d’astracan cobrint una preciosa túnica brodada en or.

Incomprensiblement, un any després, amb el nomenament del primer tro Francisco González Vivó, els Astures renoven el seu disseny sota l’orientació artística de Francisco Botí, encarregat al seu torn del vestit i boato del Capità. Els canvis experimentats en el disseny afecten principalment els complements del vestit, nou casc, calcat, escut i cinturó.

El capità 1961 es converteix també en un càrrec compartit entre Alfredo Valor Francès i Carlos Blanes Lloréns. Les despeses de boato, així com els del vestit del capità, són a compte de l’Associació de Sant Jordi, qui es presta a ajudar els Astures, salvant-los de perdre el seu torn de participació en la roda de càrrecs, sent Carlos Blanes qui va realitzar i va sufragar el dia de l’Alardo.

Realitza els dissenys, el pintor alcoià Francisco Botí, resultant una autèntica novetat, ja que tant la línia, color i gèneres emprats en la seva confecció, res tenen a veure amb l’anterior sobrietat dels vestits astures.

La dècada dels anys seixanta

La dècada dels seixanta va comportar innombrables canvis per a aquesta comparsa ja de per si donada a la renovació. El 1962, just s’han complert els deures del càrrec, es reuneixen els astures per nomenar nou primer tro, resultant elegit Agustín Belda Doménech, qui proposa un canvi radical en la vestimenta astur.

Assessorat pel pintor alcoià Luis Solbes Payá, el vestit astur pateix una patent transformació, que d’altra banda només duraria uns mesos, el temps de participar en les Festes d’aquell mateix any. Amb l’entrada de José Ferrando Martínez com a primer tro, s’efectua el canvi referit: amb ampliació de l’amplada de la falda i els adorns que la voregen, convertint-los en sanefes emmerletades.

Arriba amb 1964 un nou primer tro, Alfredo Valor Francès, substituït un any després per José Ferrando Martínez. El 1966 és elegit Daniel Climent Lloréns, any en què la nostra comparsa compta ja amb 16 afiliats, un nombre gens menyspreable tenint en compte l’anterior escassetat d’associats. Li succeeix el 1967 fins al final de la dècada Juan Colomina Lillo.

Des de 1962, la filà experimenta un lent però progressiu auge, fet al qual contribuiria l’instal·lar el seu domicili social al carrer Santa Isabel, número 41, com a punt de reunió definitiu. Anteriorment, els Astures havien recorregut vuit locals – que es coneguin – i altres tants punts de reunió en domicilis particulars. El motiu d’aquests constants canvis es devia òbviament a la impossibilitat de mantenir un local propi.

L’ordre dels domicilis socials ocupats pels Astures des de 1933, segons han pogut recordar alguns dels antics components de la fila, correspon al següent:

Carrer Puríssima, 3 passant després al número 5 i més tard al número 8 del mateix carrer. Immediatament se’ls localitza al carrer Sant Josep, carrer del Carme i més tard al carrer Sant Nicolau (bar Figuereta). Al mateix carrer Sant Nicolau ocupen els baixos dels locals de la filà Asturians.

L’any 1963 es formalitza el contracte d’arrendament del local social situat al carrer Santa Isabel, 41. Set mil pessetes són lliurades pel primer tro Agustín Belda Doménech a la propietària de l’immoble, en el moment de la signatura, estipulant un lloguer de 700 pessetes mensuals.

En aquest punt de la història, la filà pren un camí ascendent, deixant enrere les penúries sofertes pels seus antecessors. Amb la filiació de joves festers es consolida la nova generació dels «llaganya» que curiosament es mostra, igual que els seus predecessors, amant de la renovació, protagonitzant tres canvis de disseny i el de la pròpia denominació de la filà, encara que aquest últim obeís a un suggeriment formulada per la Directiva de l’Associació de Sant Jordi.

Filà Almogàvers, abans Astures

 

Els anys seixanta, o la dècada dels canvis, tancarà el seu capítol amb el canvi de la denominació de la filà en 1969. Adrián Espí Valdés comenta els motius que van induir als Astures i la pròpia Associació a adoptar el nom de Almogàvers:

– «L’existència de la centenària« Asturians »va fer aconsellable als membres dels Astures, i per evitar repeticions en els gentilicis, ja que totes dues denominacions venien a referir-se als habitants d’Astúries, cristians, en definitiva, del regne asturià, a canviar la denominació. D’altra banda, els «Almogàvers» han estat units a la història de la corona d’Aragó, i han presentat en les guerres i en les conquestes d’Aragó per la Mediterrània, fins arribar a Grècia i Constantinoble, els exèrcits de xoc, violents i forts que obrien el camí a totes les mainades en l’època de Jaume I, Roger de Llúria i Roger de Flor, entre d’altres. La definició del diccionari és, d’altra banda, concisa i definitiva: «Almogávar.- Soldat d’una tropa molt aguerrida que s’empra en fer incursions per terra enemiga».

El nom de «Almogàvers» és ressuscitat pels Astures, atès que des de 1883 fins a 1930, van existir en la història de Moros i Cristians d’Alcoi, dues comparses intitulades «Almogàvers» i que per descomptat no tenen res a veure amb l’actual. Aclariment que hem considerat oportuna per evitar possibles confusions, ja que l’elecció d’aquest patronímic obeeix més a les qualitats atribuïdes a aquells guerrers del segle XIV, que al fet d’existir alguna vinculació entre les anteriors comparses referides i l’actual filà Almogàvers.

Disey Almogàvar

Definitiu, fins a les dates (1985), ha estat el canvi de disseny operat en el vestit de la filà, ara ja intitulada «Almogàvers». Aquesta reforma es realitza també en 1969 sota l’assessorament artístic de Luis Solbes, convertint l’anterior túnica blanca a sòbria túnica de vellut roig -de llargada fins al genoll- vorejada amb una ampla sanefa blava, sobre fons blanc, en la qual es dibuixa la silueta de llegendàries merlets. El cinturó és ara més ampli, amb gruixuda cadena de sosteniment i espaiosa cartera per a la pólvora. El casc, punys i cintura, presenten els emblemes heràldics de la filà, la «torre» i les «barres» de l’escut d’Aragó. Es complementa l’abillament amb malla gris i cáligas per calçat. Cal destacar que, com a distintiu de la filà i a part de l’heràldica, la túnica almogàver porta un gran drac blau al pit, recobrant així aquell escut dissenyat per José Masiá.

Floriment de la filà

La Filà Almogàvers, Astures de naixement i per sempre «Llaganya» inicia els anys setanta amb una nova saba que reconduirà la seua destinació, basant-se en un estricte compliment dels deures festers socials i econòmics de la filà. És a partir d’aquesta dècada, quan la Llaganya és considerada com una fila «privilegiada» a la qual no tothom pot accedir, consideració, d’altra banda, impròpia. Els llaganyas mai van dir no a un nou soci.

Modesto Moíña Alvarez -anys després president del Club Deportivo Alcoyano- és elegit primer tro en 1970, succeint-li Fernando Fernández Jiménez, sobrenomenat «el Madriles», natural d’Aldeanueva de Barbarroya (Toledo) i establert a Alcoi, des de la seua infància.

Fernando Fernández és nomenat primer tro el dia 6 de juny de 1971, quedant constituïda la Junta Directiva per Juan Colomina LÍIIo, en qualitat de darrer tro, Francisco Molla Valoy, tresorer; Manuel Carbonell, secretari i els vocals: Francisco Varó Orts, Rafael Doménech, José García Miró i Modesto Moíña Alvarez. El nombre d’afiliats segons acta de la filà, és en aquestes dates de dinou.

La acabada de formar Directiva comença el seu camí estudiant les previsions a efectuar amb vista a atendre els «càrrecs» que se li acosten, «Alferes i Capità» 1974 i 1975 respectivament. El ressorgiment de la Filà s’evidencia immediatament, noves incorporacions, xiquets i joves s’afilien salvaguardant així el futur d’aquesta ja arrelada comparsa cristiana.

Tot i que els «llaganya» sempre van ser donats a les celebracions i festejos populars, en aquest moment de la seva història es mostren més predisposats a la vida social. Celebració de concursos, assistència i organització d’actes culturals i recreatius, loteria i un llarg etcètera d’innovacions que van situant als Almogàvers al cim de la popularitat.

El local social pateix també algunes modificacions en anar-adequant aquest a les necessitats de la florent concurrència d’associats. Instal·lació d’una barra de bar, habilitació de dormitoris per a les bandes de música, cuina, serveis i sales de reunió.

Càrrecs inoblidables

I entrem de ple en anys de càrrec, 1974 portarà amb si la alferecia. José Agulló Albors és presentat a l’Associació de Sant Jordi per a exercir el càrrec. Acceptat aquest, s’inicien els preparatius que, accidentalment, es veuen alterats davant la imminent mort del pare de José Agulló. Moments de confusió enfosqueixen l’optimisme que viu la filà, a mesura que creix la incertesa de qui representarà el càrrec. Finalment, mor el pare del proposat alferes i aquest, malgrat el dol i complint el seu compromís es reincorpora a la corrent festera i participa brillantment en la trilogia.

Adrián Espí, cronista de l’Associació, recull en el seu habitual «Crònica de Festa» les següents impressions d’aquella Entrà cristiana:

– «I com a colofó, els Almogàvers van donar un exemple per embellir la Festa. L’alferes -D. José Agulló Albors- va presumir el seu marcial uniforme, l’esquadra especial va estar subjecta a un estudiat rigor històric: aquells almogàvers de la corona d’Aragó avançats a Grècia i Constantinopla, i les torres d’assalt al costat del drac heràldic, van ser notes molt encertades. El fet d’uniformar la seva banda de música també és un detall … ».

No havien deixat de sonar les últimes notes musicals de les Festes 1974, quan la nostra filà ja organitza les celebracions del seu capità. José Agulló, el millor de tots els que va tenir la “Llaganya”. Els comentaris que van córrer al voltant de la figura del capità, el seu boato i organització, donarien peu a que els seus companys, en «acta», qualificaran aquest succés: «José Agulló, ens va meravellar amb un alferes i capità extraordinaris, tirant tota la carn a la graella, recolzat això sí, per la Filà en bloc ».

La banda de música no va aparèixer

Novament es produïa la irremeiable anècdota, per segona vegada, igual que succeís el 1941 -any de capità- la Llaganya «arrancava» sense la seva banda de música. Adrián Espí testimoni presencial de l’incident ho comenta en els següents termes:

– «La festa, la festa en majúscula comença amb la seua anècdota. A les 6’30 del matí, hora en què ha de «arrancar» la Diana, la filà Almogàvers apareix en perfecte estat de revista. Formada, amb el Sergent Major cristià al front. La corporació musical de Navarresos brilla per la seva absència. El director empunya la batuta però no té a qui dirigir. S’improvisa una «xaranga» amb músics d’aquí i d’allà i amb uns minuts de retard, amb nerviosisme i agitació s’interpreta l’Himne Nacional davant el desencant del moltíssim públic assidu a aquest acte bell, de gran transcendència i significat «fester». La «Marxa Reial» en comptes de la composició de Barrachina ».

L’ Entra cristiana

El mateix cronista ens aporta un bell document històric d’aquella irrepetible Entra:

– «L’Entrà Cristiana està a punt de començar. Aquesta de 1975 serà una de les que es recorden com espectacular, ordenada, rítmica, plena d’encant. Passarà als annals de la nostra història festera per dret propi. Es va iniciar amb molt bon peu -i lluminós i càlid sol- gràcies a l’entusiasme desbordant de la fila Almogàvers que no van regatejar esforços en el seu any de capità. En efecte: els joves que configuren «II gruppo sbandieratori nella festa del Sarali-no vaig donar Arrezzo» van obrir marxa provocant al llarg de la carrera calurosísimos aplaudiments per les seves vistoses evolucions de poderós atractiu i de plàstica bellesa; girs, balls i equilibris que augmentarien a la seva arribada a la plaça d’Espanya, i que repetirien en els dies següents.

La presència del cabdill cristià -José Agulló Albors- va ser portentosa. Sobre una plataforma que recordava un fantasmagòric drac -emblema de la fila- el capità almogàver lluint un riquíssim abillament és portat en camines per un nodrit grup d’encaputxats presoners, carregats de grillons i cadenes, a cops secs de tabal. Una estampa veritablement impressionant, de gran efecte i molt bon gust. Els aplaudiments, sobretot en iniciar el seu recorregut al «carrer de Sant Nicolauet», van rubricar la grata impressió que causava al públic. Les carrosses, inspirades en motius bèl·lics i de campanya, tal com catapultes i una botiga feta amb pells i troncs, van constituir un boato magnífic. Per la seva banda, l’esquadra especial, la que solem denominar de «negres», va produir també entre la gentada espectant una grata sensació donada la seva vistositat i la combinació d’elements que constituïen el seu figurí, atrevida i «salvatge», tal com assenyalen les cròniques velles al referir-se als almogàvers que van implantar l’escut d’Aragó per Bizanzio i per Grècia. Ressaltem també, i pel simbolisme que tanca, la presència al costat del capità cristià, de tres princeses portadores d’una clau daurada, l’escut de la ciutat i una corona règia. Detall, de veritat, d’excel·lent gust.

En resum: els Almogàvers van ratllar a una alçada inusitada, donant un exemple de festerisme, d’harmonia, de disciplina, tant a l’entrada -acte, potser, el més espectacular- com en les altres actuacions, algunes d’elles privades, anteriors a la trilogia, que parlen molt bé d’aquest grup esforçat de homes lliurats sense regatejos a la festa ».

Els Almogàvers no només van merèixer els elogis del cronista de l’Associació de Sant jordi, el diari Informació anunciava el 23 d’abril de 1975: «Els Abanderats d’Arezzo autèntica sensació a l’Entrada Cristiana». El Periòdic local també es feia ressò de la impressió causada pels «Abanderats», alhora que destacava la tasca artística d’Alexandre Soler, dissenyador i creador de la «esquadra de negres».

En aquest any de capità cal destacar l’emotiva entrega de pergamins commemoratius en un sopar dedicada a quants havien sortit a la filà Llaganya al llarg de la seva història.

Ballesters medievals

La nostra filà, sumant-se als actes commemoratius del Setè Centenari del Patronatge de Sant Jordi, aporta a les festes de 1976 un extraordinari espectacle, que igual que l’anterior any -Capità 1975- importa d’Itàlia. Els ballesters medievals, grup «Baliestieri vaig donar Sansepolcro» constitueixen un encert més, i novament la premsa destaca en grans titulars l’èxit obtingut amb aquesta feliç iniciativa.

Fernando Fernández Jiménez -primer tro- escriuria al respecte: «La Llaganya, durant la seva última etapa, ha intentat ser una Filà respectuosa amb el seu passat i creadora en el seu present, participant en totes aquelles ocasions en què a través dels seus anys de càrrec 1974 i 1975, i el Setè Centenari 1976, li han propiciat donar curs a la seva il·lusió festera, realitzant tot tipus d’actes socials, intentant amb ells, transmetre tot el nostre afecte i respecte profund a les persones als que anaven dirigits i amb les que ens hem sentit profundament units. En els actes festers, som una filà amb una idiosincràsia molt definida, que dins del nostre amor a Sant Jordi i el respecte als nostres conciutadans, procurem en la trilogia abrilenya, divertir-nos, gaudir de tots els actes festers amb èmfasi, intentant fer-ho tan bé com som capaços en bé de la Festa i d’Alcoi ».

Vida social a la filà

El 1974 els Almogàvers inicien un seguit d’actes que tindran com a fi la solidaritat amb els moments difícils pels que travessava l’entranyable Asil dels Ancians Desemparats de la nostra ciutat. La primera de les gales celebrades amb aquest propòsit té lloc a la Discoteca El Búho amb la participació especial del caricaturista «Villena», aconseguint reunir cinc-centes mil pessetes per la gent major. El 1977 es repeteix aquesta experiència amb l’organització i celebració de dues gales que comptaran amb la presència de dos famosos locutors de T.V.E. Kiko Ledgard i l’alcoiana Marisa Abad. La recaptació de fons ascendeix a 776.474 pessetes, donades íntegrament a l’Asil d’Ancians.

La constant activitat dels Almogàvers és reflectida en les pàgines de societat del diari Ciutat. Així, el 1978 i amb motiu de la reobertura de l’Associació Artístic Recreativa «L’Iris» (fundada el 1880) reuneix un gran nombre de personalitats locals al voltant dels components de la nostra filà. Paco Alba, president de «El Iris» i almogàver de filiació inaugura al temps i junt a Fernando Fernández, primer tro, un segon local social de la Fila Almogàvers a la quarta planta d’aquest edifici.

Els «llaganya» participen al seu torn en innombrables actes socials; integrant-se dins del seu programa oficial la visita en massa a l’Asil d’Ancians, constituint un moment d’especial emoció per a tots; també hi ha la visita al Sanatori de Fontilles, Romeria a la Font Roja, participació en «l’Olleta», aconseguint, fins a la data (1985), sis primers premis, gràcies a l’excel·lent mà culinària de José García Miró, àlies «el cuñao» i les seves ajudants «Veneno» i «Jordiet». Aconsegueix també ser guanyadors del Campionat de Cotos el 1981, amb José Aura i José Juan.

I, per participar, participen també en la Cavalcada dels Reis Mags. Fernando Fernández, Tomás Santonja i José Aura Payá, representen en 1980 als patges de Melcior, Gaspar i Baltasar, respectivament. El 1982, en el mateix ordre encarnaran les figures dels tres Reis Mags d’Orient.

No podemos olvidar en este resumen de actividades, una muy especial, la «Lotería de Navidad» impresa en los más insospechados diseños, en forma de pergamino heráldico, de periódico «The Llaganya World», calendario, hucha, pavo de cartón de enormes proporciones y un extensísimo y variado número de participaciones que llegarían, hasta ser enviadas, alpropio Rey, Don Juan Carlos de Borbón. En cuanto a los premios, el más significativo es el obtenido en 1975, repartiendo 25 millones de pesetas con el número 22.191.La lotería «Llaganya» se ha configurado como un mensaje que la fila distribuye a lo largo de toda España entre quienes se sienten identificados con Alcoy y su fiesta, siendo objeto incluso de coleccionistas que encuentran en los singulares diseños un valor emotivo.

No podem oblidar en aquest resum d’activitats, una molt especial, la «Loteria de Nadal» impresa en els més insospitats dissenys, en forma de pergamí heràldic, de diari «The Llaganya World», calendari, guardiola, gall dindi de cartró d’enormes proporcions i un extensíssim i variat nombre de participacions que arribarien, fins a ser enviades, al mateix Rei, Joan Carles de Borbó. Pel que fa als premis, el més significatiu és l’obtingut el 1975, repartint 25 milions de pessetes amb el número 22.191. La loteria «Llaganya» s’ha configurat com un missatge que la fila distribueix al llarg de tot Espanya entre els que se senten identificats amb Alcoi i la seva festa, sent objecte fins i tot de col·leccionistes que troben en els singulars dissenys un valor emotiu.

Estatuts de la filà

Al maig de 1982 era lliurada la primera i única Llaganya de Platí, fins ara concedida, a Fernando Fernández Jiménez, en reconeixement a la tasca exercida a la filà. També és concedida la «Llaganya d’0r» al tresorer, Francisco Sánchez Camarasa, per mèrits contrets; al número u i número dos de la filà, José Aura Payá i José Blasco Santamaría, per antiguitat.

«Almogávar i Alcoiá»

El compositor José María Valls Satorres, compone una marcha cristiana para nuestra fila, intitulada «Almogávar i Alcoiá», pieza que estrenan para su escuadra especial de 1982 a cargo de la Banda Música Nueva, a la vez que participa en el Centenario de Música Festera. La Fila, hace entrega de la «Llaganya d’0r» a José María Valls por los méritos contraídos con su «Almogávar i Alcoiá».

Bandas de Música. Tres son las bandas de música que han acompañado a nuestra comparsa durante su larga andadura. La primera de ellas, la Banda Musical de Albaida, Adzaneta de Albaida, la segunda y finalmente, la Sociedad «Fomento Musical» de Navarros. Banda esta última que recibiría un homenaje de la Fila, trasladándose la totalidad de almogávares a la vecina localidad de Navarrés para celebrar un sonado homenaje a sus músicos.

Cinquantanari de la filà

Arribem al compliment dels cinquanta anys de permanència de la Filà Almogàvers, abans Astures i sempre «Llaganya». El 1984 els llaganya van celebrar les seues Noces d’Or desfilant el dia de l’Entrà amb una Esquadra que va vestir el disseny primitiu dels Astures, recordar-ho com el de la «túnica de pell de borrego», evocant així records nostàlgics i oferint un homenatge a aquells primers «llaganyes» que van fer possible aquest aniversari. La filà convidava amb motiu del seu cinquantenari a totes les filaes de la regió valenciana existents sota la denominació de Almogàvers. Durant la seua visita a la nostra ciutat, aquests festers van ser portats a visitar el Museu del Casal, sent rebuts pel mateix president de l’Associació de Sant Jordi. Posteriorment compartirien un sopar de confraternitat en la qual es va servir la típica «Olleta» alcoiana al Cercle Industrial, durant la qual es van intercanviar plaques i pergamins commemoratius de l’acte, alhora que s’imposava la «Llaganya de Plata» a un nou grup de festers. Finalitzava la nit participant tant els almogàvers forans i locals en els actes de «els entraetes».

La «fulla» dels Almogàvers

Existe la creencia de que esta filà es económicamente prohibitiva o de difícil acceso, quizá avalada esta opinión por la trayectoria que ha mantenido durante la última época, afrontando con tan sólo 15 individuos en nómina los cargos de alférez y capitán en 1975-75, sin que ello fuera óbice para que presentara una absoluta dignidad sus cargos, manteniéndose el nivel en años posteriores con el VII Centenario, actos de homenaje y reconocimiento que si bien han tenido un coste elevado han resultado, sin duda, rentables por la satisfacción conseguida.

De cara a una mayor comprensión de la realidad económica de la fila y basándonos en los datos de 1984, digamos que la «fulla», por individuo de pleno derecho, ascendió a 36.000 pesetas, con las que se incluían seis ensayos con vermut; cuatro «entraetes»; la nit de l’olla; puros; maquillajes; almuerzo del día de la Entrada; comidas los días de San Jorge y el Alardo; almuerzos en los mismos días; gastos de la retreta; asignaciones a los centros benéficos; pólvora, pistones, seguro para el disparo y limpieza del arcabuz; gastos del viaje a Fontilles y donativos; gastos de los glorieros y gastos ocasionados por los pasacalles con la banda de música.

Servicios que en su conjunto hablan contundentemente del nivel económico de la fila.

Hi ha la creença que aquesta filà és econòmicament prohibitiva o de difícil accés, potser avalada aquesta opinió per la trajectòria que ha mantingut durant l’última època, afrontant amb tan sols 15 individus en nòmina els càrrecs d’alferes i capità en 1974-75, sense que això fos obstacle perquè presentés una absoluta dignitat seus càrrecs, mantenint-se el nivell en anys posteriors amb el VII Centenari, actes d’homenatge i reconeixement que si bé han tingut un cost elevat han resultat, sens dubte, rendibles per la satisfacció aconseguida.

De cara a una major comprensió de la realitat econòmica de la fila i basant-nos en les dades de 1984, diguem que la «fulla», per individu de ple dret, va ascendir a 36.000 pessetes, amb les quals s’incloïen sis assaigs amb vermut; quatre «entraetes»; la nit de l’olla; purs; maquillatges; dinar del dia de l’Entrada; menjars els dies de Sant Jordi i l’Alardo; esmorzars en els mateixos dies; despeses de la retreta; assignacions als centres benèfics; pólvora, pistons, segur per al tret i neteja del arcabús; despeses del viatge a Fontilles i donatius; despeses dels gloriers i despeses ocasionades pels “pasacalles” amb la banda de música.

Serveis que en el seu conjunt parlen contundentment del nivell econòmic de la fila.

Multitudinari comiat per a un almogàver

Quan un almogàver es va, resulta inevitable trobar un sentiment de dolor, absència, entre aquesta gran família que configuren els llaganyes, però d’entre els comiats que s’han registrat en la seua història cal fer menció especial a la oferta a Francisco Mollá Valoy , que va deixar aquest món precisament un 23 d’abril. Al migdia tot l’Alcoi fester, tots els seus amics, paisans, es van donar cita per acomiadar multitudinària i emotivament a un company, constituint l’acte un dels més entranyables recordats. Només les salves d’honor van trencar el silenci del dolor per l’absència del que va ser exemple d’amistat i entrega als seus companys i amor a Sant Jordi i al seu poble: Francisco Mollá Valoy.

Interrompem en aquest últim punt la narració d’aquells fets que hem considerat més significatius en la vida i història de la Filà, sent conscients alhora, d’haver omès -per manca de dades fidedignes – la inclusió de noms, personatges i anècdotes que van contribuir a conformar la «Història de la Filà Llaganya».

Alferes filà Almogàvers

• Enrique Ripoll Monerris – Emilio Santacreu Serra 1940
• Juan Valls Palacio 1948
• José Pérez Vilaplana – Luis Sorolla García – Fernando Balmaseda Badía 1960
• José Agulló Albors 1974
• Rogelio Vaello Vañó 1988
• Juan Moíña Pérez 2002
• Javier Gandía Jordá 2016

Capitá filà Almogàvers

• José Vicedo Pérez 1941
• Alfonso Seguí Pérez 1949
• Alfredo Valor Francés – Carlos Blanes Llorens 1961
• José Agulló Albors 1975
• Francisco Alba Socarrades 1989
• José Moíña Pérez 2003
• Luis Jorge Sanus Pastor 2017

Primers Trons

• Jose Blanes 1934-35
• Joaquín Nebot Santonja 1936
• Alfonso Seguí Pérez 1940
• Santiago Paya Ribes 1950
• Francisco Millán 1957 
• Emilio Pastor Seguí 1960
• Francisco González Vivo 1961
• Agustín Belda Domenech 1962
• José Ferrando Martínez 1963
• Alfredo Valor Francés 1964
• José Ferrando Martínez 1965
• Daniel Climent Lloréns 1966
• Juan Colomina Lillo 1967
• Modesto Moiña Alvárez 1970
• Fernando Fernandez Giménez 1971
• Enrique Conte García 1995
• Francisco Alba Socarrades 1998
• José Jorge Aura Pascual 2000
• Pablo Díaz García 2001
• Jorge Juan Gisbert Doménech 2004
• Daniel Hernández Orquín 2005
• Fernando Fernández Pérez 2006
• Jorge Juan Gisbert Doménech 2017